Entenem per biodiversitat o diversitat biològica la variabilitat d’organismes vius de qualsevol font, inclosos, entre altres, els ecosistemes terrestres, marins, altres ecosistemes aquàtics, i els complexos ecològics dels quals formen part; comprenent la diversitat dins de cada espècie, entre les espècies, i dels ecosistemes.
L’ecòleg nord-americà David Tilman, Premi Ramon Margalef 2014 concedit per la Generalitat, ha desenvolupat un model de competència pels recursos, demostrant que la biodiversitat és essencial pels ecosistemes estables i productius, i corroborant el valor de la protecció d’espècies en perill d’extinció i de l’agricultura sostenible.
Els dos principals problemes que centren la seva recerca en aquest àmbit són l’agricultura i la dieta. “Un dels majors impactes sobre els ecosistemes és la seva simplificació, ja que la seva habilitat per proporcionar serveis –aigua neta, aire pur i menjar– “depèn críticament de la biodiversitat”, es a dir, de quantes espècies viuen en aquests llocs. L’actual agricultura suposa una “amenaça” pels ecosistemes, ja que ha convertit la meitat del sòl utilitzable de la terra en sistemes molt simples i per tant, poc diversos biològicament parlant.
Assegura que aquest tipus d’alimentació provinent de la sobreexplotació del sol, té impacte sobre la salut de les persones: Aquests canvis estan fent que augmenti l’índex de massa corporal i s’ha observat una major incidència de la diabetis tipus 2, de malalties coronàries i alguns tipus de càncer. 
Però no només això: al medi ambient també li està passant factura la nostra nova forma de menjar. Així ho afirma un estudi publicat en la revista Nature, que posa xifres a l’envergadura del problema: en cas de mantenir-se les tendències actuals, en 2050 els nostres hàbits alimentaris seran responsables d’un augment del 80% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El problema més gran actual és la producció excessiva de carn, ja que per produir un quilo de carn són necessaris entre 500 i 1.000 quilos de cereals. Encara que soni paradoxal, a mesura que ens hem anat fent més rics, la nostra dieta s’ha fet més insana.
La solució, en opinió d’aquest expert, demana apostar pel consum local sempre que sigui possible. És important a més respectar l’estacionalitat dels aliments: “No hi ha per què portar taronges de Xina si a Espanya ja ha passat l’època, no és sostenible tant trànsit de productes”. Perquè a més, segons explica, la proximitat té un altre punt a favor: el sabor. Ens estem carregant el sabor dels aliments amb tant transport, de fet, cada vegada és més difícil trobar un tomàquet que sàpiga realment a tomàquet. Moltes vegades es dóna prioritat a l’aspecte físic i a la conservació, amb el que es perden moltes substàncies fitoquímiques molt importants per a la nostra salut i per a l’aliment.
Els horts comunitaris, anar al mercat local en comptes de comprar els productes envasats en el súper, ensenyar als nens a conrear… Són algunes de les receptes que donen els experts per parar d’alguna manera aquesta forma de menjar i de produir que està posant en perill no només al nostre cos, sinó a tot el planeta i la seva biodiversitat.