Els cereals integrals: l’arròs (I)

Arròs integral

L’arròs blanc, tot i que es coneix des de l’antiguitat, no es consumia perquè era molt complicat polir-lo a mà. A mitjans del XIX, els pobles asiàtics van utilitzar les polidores que els europeus havien inventat per treure la closca del blat i així fou com el consum d’arròs blanc es va massificar entre els habitants de les grans ciutats asiàtiques. Ho explica l’Olga Cuevas al magnífic llibre “El equilibrio a través de la alimentación”. El resultat de l’arròs blanc va ser el beri-beri que provocava símptomes com el cansament, seguits de dolors musculars i corporals, s’encongien músculs, disminució visual, palitacions, etc. En aquesta època van morir 500.000 persones fins que es va veure que a l’arròs blanc li faltava un element: la vitamina B1. Al germen de l’arròs s’emmagatzemen moltes vitamines del grup B però un cop polit, es perd tot. En el procés de refinat, l’arròs perd el 10% de les proteïnes, el 84% dels greixos i el 70% de les sals minerals, i bona part de les vitamines del complex B. La solució real del problema no és consumir arròs blanc enriquit amb vitamines del grup B sinó menjar arròs integral. Sempre que es mengin cereals integrals hem de comprovar que s’hagin cultivat sense pesticides ja que es troben a la closca. Segons l’OMS els cereals integrals són la base d’una alimentació equilibrada. El cereal integral ens aporta vitamines, proteïnes, greixos saludables, magnesi, sodi, fòsfor, potassi, calci i seleni i és un dels pocs cereals que poden menjar els celíacs. Si anem a un restaurant i no hi ha cereal integral, el millor entre arròs i pasta és demanar pasta perquè, com a mínim, segueix tenint proteïnes. En definitiva, l’arròs blanc és una caloria totalment buida de nutrients. Ara bé, menjar una paella d’arròs blanc sí que ens aporta nutrients ja que hi ha molts altres aliments que entren en joc.

Laura Colomer, dietista i naturòpata